La meva primera marató. Realment quan m’hi vaig inscriure, no ho tenia gaire clar però, amb la complicitat dels meus companys de Guissona, he anat portant un entrenament amb l’objectiu clar d’acabar-la sense tenir en compte el temps.
Ahir a la sortida, em sentia bé i amb ganes de començar a córrer. Un cop sona el tret i passo per sota la volta, l’aiguabarreig dels xiulets dels xips i els crits d’ànim del públic m’emocionen sensiblement i noto la pell de gallina que envaeix els meus braços. Aquesta sensació em reafirma el que ja m’havien explicat de les sensacions de Barcelona i estic content d’haver vingut.
Al km 2 o 3 sento algú que em crida per darrera. M’alegra reconèixer a un grupet del km0 que porta un ritme bastant més alt i m’avancen amb alegria. De seguida l’Homedeferro, sabedor del meu debut, em llença uns consells bàsics de com afrontar la proba (immensament agraït Homedeferro!). En menys d’un minut els perdo el rastre entre la gent.
Al km 12, inexplicablement, sento dolor al quàdriceps dret i em sorprèn. Per sort aviat desapareix i els km continuen sumant amb la companyia de 2 amics dels Fondistes de Tàrrega. El fet de poder gaudir de la companyia d’algú conegut una bona estona, alleugereix la càrrega moral que he vist que és imprescindible en una marató.
Al km 22, el grupet es fracciona i a la petita pujadeta del pont de Calatrava, em sento una flaquesa a les cames que no esperava tant aviat i el company Jordi ens deixa endarrera. Continuem amb l’Eusebi fins el 28 on ell manté el ritme i jo ja em veig obligat a afluixar. Em sento cansat i m’alleugereix una mica l’ànim dels que feien spinning al mig del passeig i l’escalfor del públic que m’esperonava amb el meu nom al canvi de sentit del km 29.
No tinc paraules per descriure la meva odissea del km 32 al 39. Realment el mur existeix i estic convençut que l’organització de la cursa l’instal·la allí expressament ja que tothom l’ha vist. Em feia mal tots els muscles de les cames. Sentia recórrer per tot el meu cos el dolor de cada pas que donava. Recordo el meu patiment al pas pel ZOO de Barcelona. A l’entrada del passeig de l’Arc del Triomf, no puc més. Em queden 7 km i estic al fons d’un sac. Camino tota la recta del avituallament, veig l’Arc del Triomf al fons. Sento la gent animant sense parar. Menjo una mica de tot i agafo veure. Sé que he d’acabar i sense més excuses començo a córrer (dic córrer perquè és el que intentava, però més aviat semblava que m’arrossegués estant dret).
Passo per sota de l’Arc del Triomf i continuo amb un infra-ritme. De sobte algú que coneix la meva samarreta m’anima de ben a prop i la monotonia recupera la seva forma i vaig corrent poc a poc però sense deturar-me, la qual cosa ja és mitja victòria amb l’estat que em trobo. A la plaça de la Catedral em caça el globus de 03:45 i el meu petit món particular s’enfonsa una mica més. Inútilment intento aguantar-lo ja que entrant a la plaça Sant Jaume no aconsegueixo seguir-lo i s’allunya irremediablement.
Arribem a la Rambla i diviso Colom al fons. Queda poc i metafòricament començo a obrir els ulls. Entrem a l’última recta, 2 km per davant i em sento com si m’haguessin subministrat una injecció d’algun producte prohibit i començo a avançar gent. Molts corredors caminant, algun amb rampes. Inclús m’autoritzo a animar-ne algun que va bastant apurat (m’haguessin vist 1 km abans...). No sé que em passa i ja no sento dolor. El meu ritme augmenta inexplicablement i el més sorprenent és que em veig capaç d’aguantar-lo. De l’històric de la prova el meu km més ràpid és el 41. Realment, no ho entenc ni sé perquè. Veig com vaig guanyant distància al globus de 03:45 que abans m’havia abandonat. Arribo a Plaça Espanya i el meu crono marca 03:43 i veig que puc baixar el 03:45. Serro les dents i em lliuro gairebé a un esprín. Creuo meta a 03:44:55 del meu Forerunner (32’’ menys que el crono de Championchip, però poc m’importa la diferència). No m’ho puc creure i em sento feliç però a punt de defallir. El mal de cames és ja imparable i em tremolen d’una manera ridícula. Tot a acabat i em sento eufòric.
Una tortura consentida, però que m’ha satisfet i m’ha omplert del tot. Ja sóc maratonià i per a mi, la primera l’he acabat amb nota pel que fa a la meva marca personal.
